30 marzo 2010

Barcelonando (I): Mark of the Dead

Cada día cojo al menos un par de medios de transporte público: el tren, los ferrocarriles de la Generalitat, el metro, el autobús. Por las mañanas todos vamos más lentos, tenemos los reflejos bajos, un lunes aún más... pero ayer la cosa parecía de chiste. De verdad que me sentía dentro del principio de Shaun of the Dead: en el andén de la estación de Diagonal, una columna de gente lenta a la izquierda, y una columna de zombies a la derecha.

Al menos en las escaleras mecánicas los zombies permanecieron a la derecha y el resto pudimos avanzar... Zombies, sí, pero con sentido cívico.

29 marzo 2010

Xenofobia catalana

Llevo meses pensando acerca de esta entrada. Si la cuelgo o no la cuelgo, si la edito. Si la traduzco o no. Si hago comentarios extensos o dejo la extensión al propio texto (AVISO: TOCHO). Me limitaré, por ahora, a dejar constancia de una serie de opiniones vertidas en Enero por algunos individuos al respecto de la inmigración musulmana en Cataluña.

El lugar: el perfil en Facebook de Carles Puigdemont, candidato por CiU a la alcaldía de Girona el próximo 2011. El detonante: una solicitud de opinión del mismo respecto a la idea francesa de multar a quien vaya por la calle con la cara totalmente tapada. El punto crítico: que varias de las "opiniones" vertidas provienen de gente que es candidata a optar a un cargo público... y no precisamente de partidos ultras. Comprobad, comprobad el historial de los más acerados opositores a la inmigración árabe (Mercè, Manuel...). Afortunadamente, gente como Mayte, Jordi Aparicio, Carles Rius o el propio Puigdemont demuestran mucha más tolerancia.

Carles Puigdemont Què en penseu, de la idea francesa de multar qui vagi pel carrer amb la cara completament tapada (p.e. amb una burka)?

Tapi Carreras: no em sembla malament. però ara es veu que està de moda criticar els qui volen prohibir coses... com els toros

Jordi Aparicio: I si anés amb un passamuntanyes, com aquest matí anava el meu fill, també el multarien??

Carles Puigdemont: Un passamuntanyes no tapa tot el rostre.

Marcos Muñoz: Però un casc de motorista sí

Merce Caudet Ballobar: Tothom sap perquè es porta un casc de motorista i perquè es porta una burka.

Marcos Muñoz: Ah sí? Estàs segura que no hi ha gent, i molta, que iguala "burka" i "terrorisme"? Perquè, no ho oblidem, el problema no és que hi hagi dones que vulguin portar tocats de monja, burkes islàmics o shador. El problema és que no ho facin voluntàriament. I especialment pel carrer que és totalment públic.

A la pregunta del Carles: em semblaria un atemptat molt greu contra les llibertats democràtiques.

Jordi Aparicio: Ja t'entenc Carles, però ho deia per lo complicat que és fer lleis especials : AQuest matí al meu fill se li veien una mica ( però molt mica!!!) els ullets. Segons la discrecionalitat de l'autoritati el podrien multar, però potser al veure que no era àrab el deixarien estar, no? Si el que s'ha de fer són lleis restrictives a la forma de vestir dels àrabs , parlem-ne. Però complicat ho és, segur!

Carles Puigdemont: Tens raó Jordi, és complicat. Però no s'ha de prescindir mai del sentit comú, del seny. Jo sospitaria d'algú que anés caminant pel carrer amb un casc de motorista que li tapés totalment el rostre. Els missatgers amb qui em relaciono procuren descobrir el seu rostre si no es volen treure el casc per lliurar un paquet al despatx. Cap problema. Tampoc no em generen cap problemes les monges (escasses) que trobo pel carrer, a les quals veig sempre el rostre. Ni quan ve en Carnestoltes i la gent es disfressa. El seny diu que rere cadascuna d'aquestes actituds no hi ha un acte de violència contra ningú.
Marcos: entenc que es pugui considerar un atemptat a les llibertats (formalment, ho és: impedir que algú vagi com li dóna la gana va sempre contra la llibertat d'aquell individu, encara que decideixi anar conill pel carrer). Però lluir una burka no és, exactament, una "llibertat democràtica".
Seguint el fil de la teva argumentació: seria correcte que la gent pogués anar amb una mitja al cap, a l'estil d'un atracador de banc o d'un segrestador?

Mercè Escarrà Caudet: Marcos, aquestes dones que es posen el burka i a continuaci... Leer másó demana democràcia, perquè no demanen la mateixa al seu país?

Carles, jo només vull que el dret que demanen a anar tapades el tingui jo per passejar-me per Teheran en pantalons curts i tirants sense que m'acabin lapidant. Que el mateix dret que tenen ells a resar en una mesquita de París o Barcelona, el tingui un jueu o un cristià a fer-ho a El Caire sense jugar-s'hi la vida.

Es comença demanant burka i s'acaba exigint que la piscina municipal tingui un horari especial perquè les musulmanes puguin anar-se a banyar lluny de les indiscretes mirades occidentals.

Marcos Muñoz: Seguint el fil de la teva argumentació, el seny (i els tópics) em diu que un senyor es posa una mitja al cap per atracar un banc i un burka o una túnica budista per seguir la seva religió. Per tant l'ún és perillós i l'altre no. No prohibiria específicament "tapar-se la cara" pel fet que els atracadors se la posen normalment en els últims 10 segons abans d'entrar al banc i per tant no guanyariem res. El que està prohibit és atracar bancs, no "tapar-se la cara" perqè hauriem de fer tantes excepcions que es desvirtuaria totalment la norma.

A més: Article 14 de la Constitució. Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. No hi ha cap col·lectiu social de "portadors de mitges al cap", però si que hi ha raons socials, personals i religioses que impliquen burkes i altres raons per tapar-se la cara.

Amb el ben entès que (Article 15) "tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants" i per tant cap circumstància religiosa no pot ser imposada. A més, ja sabem que (Article 16) "es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus... Leer más
i de les comunitats", però utilitzar la continuació del mateix "sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei" per considerar que en un burka hi ha una amenaça a l'ordre públic y sota un hàbit de monjo o sota la roba normal no puc portar explossius em sembla extraordinàriament imprudent.

Mercè Escarrà Caudet: que jo sàpiga cap monja s'ha posat cap cinturó d'explosius sota l'hàbit a dia d'avui. No podem dir el mateix de dones amb burka. De moment els aeroports dels Estats Units estan extremant precaucions amb 13 països musulmans. Per alguna cosa serà. Val més que diguem les coses pel seu nom d'una vegada.

Marcos Muñoz: No Mercè, i ja estic fart de escoltar aquesta mena d'arguments hipòcrites.

1) Que la gent que vingui de fora no tingui costums i polítiques democràtiques no vol dir, di diu ni ens permet que a casa nostra, que si els tenim, els abandonem, o encara més greu, els apliquem "per als d'aquí" peró no per als de fora. ¿O ara començarem a executar per cadira elèctrica els nordamericans que cometin crims a Espanya? Si Teheran no és una ciutat amb llibertat religiosa és un problema que cal resoldre a Teheran, no empitjorar a Vic.

2) Estàs donant per fet que "aquestes que van amb burka" són estrangeres. I si són d'aquí, per naixement o per haver adquirit la nacionalitat, què?... Leer más

3) Demanar que qui ho desitji pugui portar burka afecta a la persona que porta el burka, exisit que la piscina obri en un horari especial és un canvi que afecta la societat. En el primer cas no els obliguem a canviar (però els hi permetem), en el segon cas ens obligaria a la resta a canviar (però si a la piscina li compensa obrir en aquell altre horari té llibertat per oferir-ho).

Mercè Escarrà Caudet: això donem-los la nacionalitat, i permetem que els que reclamen horaris especials a la piscina arribin a alcaldes que al cap de quatre dies anirem tots tapats.

Marcos Muñoz: Desgraciadament, cap nacionalitat no vacuna contra la intolerància, l'integrisme o la xenofobia. Com bé demostres amb cada missatge, Mercè, la catalana tampoc.

Manuel Castaño-Viella: Anar amb la cara tapada és una extravagància contra la qual no calen sancions administratives, n'hi ha prou amb el simple rebuig social; però estem parlant d'una altra cosa, de la separació de gèneres que l'islam estableix i que cal condemnar de totes totes i sense dilació.

Les multes són un timid pas en la direcció correcta, que no resoldrà el problema. El vel (i totes les seves variants fins al burka) és la bandera d'una invasió. Cada cop més gent se'n comença a adonar, tot i que només se'n parla en veu baixa encara. Els temps estan canviant, però.

Marcos Muñoz: Manuel, trobes perillosa la idea que Catalunya fos en un futur musulmana i democràtica? I dic "Musulmana" de la mateixa forma que ara és "aconfessionalment" catòlica.

Mercè Escarrà Caudet: són democràtics els països musulmans?

Robert B. Ricart: A mi em sembla una idea fantàstica que els nostres polítics "políticament correctes" mai s'atreviran a implantar aqui.

Manuel Castaño-Viella: Un país musulmà i democràtic, si alguna vegada sorgeix, seria una notícia excellent per la humanitat sencera. Tant de bo s'hi posin.

De moment aquí ja som una democràcia (imperfecta com totes, o segurament més), no ens cal fer experiments.

Marcos Muñoz: Segueixes confonent termes, Mercè. Islàmic no vol dir islamista. Un país democràtic islàmic tè llibertat de culte i no obeeix cegament la religió majoritària, per molt que aquesta condicioni alguns aspectes socials (exactament que fem nosaltres, que tot i ser un "estat aconfessional" tenim centenars de ritus i costums cristians, des del Nadal fins a la Setmana Santa passant per Montserrat i la Santa Espina). Un país democràtic islamista intenta que tothom tingui aquella religió, la considera l'única vàlida i admet que certes interpretacions de la mateixa tinguin gran influència en el govern de l'estat. Turquia és un país democràtic islàmic no islamista. Indonèsia i Mali tambè. Paquistan ho era fins el 73. Filipines té fins i tot un partit Cristiano-Islàmic.

Per cert, seguint el punt de vista sunní, el califat havia de ser escollit pel poble (com va ser el cas del califa Uthman al 644). Entre el segle IX i XIII era habitual que els califes fessin referèndums sobre qüestions que afectaven a la gent. De forma moderna, el filòsof islàmic Mohamed Iqbal (a cavall el segle XIX i el XX) també considerava compaible islam i democràcia, incloent assemblees legislatives escollides de manera popular. En aquella època no és que a Espanya tinguèssim tampoc massa drets democràtics...

En altres paraules: si algun dia la societat espanyola decideix que l'estat ha de deixar de ser aconfessional, haurà de modificar la Constitució, per la qual cosa hi ha mecanismes perfectament estipulats. Abans que això arribès, però, (i nomès en aquell cas estariem parlant d'un estat islamista), l'islamisme s'hauria d'haver implantat molt més dins la nostra societat del que ho ha estat mai en els darrers 1000 anys. ... Leer más

I la pregunta és: quins països musulmans no-democràtics eren democràtics abans de ser musulmans? I quins països no-musulmans han perdut democràcia per no "infectar-se" de "musulmanisme"?

@Manuel: Ostres, tens raó. Ja som una democràcia. Amb dret a la pròpia religió (i a que no te n'imposin cap altra). Ens ho acabem de creure de veritat en lloc de deixar-ho en paper mullat?

Carles Puigdemont: Certament els problemes dels països àrabs s'han de resoldre a domicili... I això val també a la inversa. És a dir, que hem de poder tenir la llibertat de convidar a cantar la Noa a la Diada Nacional sense que assumptes d'altres països ens rebentin l'acte. Hi estàs d'acord?

Marcos Muñoz: És clar!

Martí Cabré: Si aixequessin el cap Pere el Gran o el Marquès d'Esquilache! Fora les barbes llargues i fora els draps de les cares! L'Edat Mitjana a Europa va acabar fa segles.

Que després d'haver guanyat les guerres pel progrés a Europa ara hàgim de tornar enrere en nom d'una tolerància mal entesa: la tolerància no és el "laissez-faire" sinó el respecte per l'àmbit de llibertat establert de comú acord i fet obeir a través dels tres poders.

Marcos Muñoz: Que sí, Martí, que sí, per la mateixa raó que Franco va prohibir les màscares durant el carnestoltes...

Rubén: la societat pot tenir les religions que vulgui, mentre la religió no mogui l'estat. El debat intern que porta els últims 100 anys produint-se a l'interior del món musulmà sobre democràcia i religió no és per riure ni posar-se sarcàstic amb el propi desconeixement.

T'interessarà investigar què és la shura, llegir el pensament de Mohammad Khatami, Sadek Jawad Sulaiman (http://www.alhewar.com/SadekShura.htm i http://www.alhewar.com/SadekDemAndShura.htm), Ahmad Moussali, Yousefi Eshkevari o Abdulaziz Abdulhussein Sachedina, autor de "The Islamic Roots of Democratic Pluralism" (2001). Potser voldràs coneixer les disputes entre el punt de vista Legalista i el Secularista, sobre les dificultats específiques de l'Islam amb la democràcia que no s'esperen d'altres religions, derivades de la Sharia...

Nomès potser.

Mercè Escarrà Caudet: Marcos, ja que ens posem lletraferits i comencem a recomanar llibres, perquè no et llegeixes While europe slept del Bruce Bawer. Se't fotran els pèls de punta.

Rubèn, això de la llibertat d'impremta sembla que a Dinamarca hi ha qui no he té gaire clar...

Marcos Muñoz: Rubèn: i als bisbes espanyols que ja opinen i mouen masses sobre política estatal, qui els atura? També prepares els Merkava per aturar-los a ells de la seva injerència utilitzant la religió per manipular els seus fidels i amenaçant-los amb la damnació eterna?

Mercè, el Bawer, com el Malik (Kenan) ja me'ls conec, ja. I sé perfectament, per exemple, que a El Ejido hi va haver molt més que no una violència racista occidental. Tu coneixes Stephen Schwartz i els seus "The Two Faces of Islam" (tot i entenent el gran forat que li falta en no considerar l'islamisme iranià) o "The Other Islam: Sufism and the Road to Global Harmony"? O l'informe Runnymede?

Mercè Escarrà Caudet: els bisbes opinen. els imams inciten al suïcidi.

Marcos Muñoz: Ah sí? Tots? La majoria? I amb 1500 milions de mussulmans com es que encara sobreviu el món?

Mercè Escarrà Caudet: 1500 milions? Ostres com crien!

Marcos Muñoz: Carles, que opines dels discursos de la Mercè i el Rubèn? Crec que ha arribat un punt en que és important escoltar el teu parer... perquè les opinions que s'estan vessant per aquí ronden la més manifesta il·legalitat, promoció de la violència i odi entre religions.

1500 milions segons Miller l'any passat

Mayte Villalonga: Aquí sempre acabem copiant les ideas franceses. On quedarà la llibertat de l'individu?

Carles Rius: Penso que cada u hauria de poder anar com vulgui.La provocació i el ridicul, en tot cas, faran la selecció.

27 marzo 2010

Dick Giordano (1932-2010)


Hoy nos ha dejado uno de los grandes: Dick Giordano. Portadista y dibujante de interiores, uno de los pesos pesados de DC, especialmente durante los años 80, tanto pre como post Crisis. Pero su carrera cubrió mucho más que eso.

Empezó con la Charlton en 1965, aquella editorial en la que aparecieron los Captain Atom, Blue Beetle o Thunderbolt originales, antes de su homenaje en Watchmen y de su posterior absorción dentro de la DC post-Crisis. Pronto pasó a DC a ocuparse de personajes como Bat Lash o Deadman, en absoluto éxitos en su momento, pero sí personajes que han resultado muy queridos para sus seguidores.

En los 70 se ocupó principalmente del packaging de comics para las dos grandes, y en el 80 Jeanette Kahn lo trajo de vuelta a DC para trabajar primero en Batman como editor, luego como editor de la compañía y en el 83 como vicepresidente (lo fue durante 10 años). De su alianza con Jeanette y el gran Paul Levitz vino el gran relanzamiento de los personajes clave de la compañía e incluso el nacimiento del sello Vértigo.

Hasta los 90 también siguió entintando, y es que su trabajo como entintador definió en gran parte la Edad de Bronce de los superhéroes. He de decir que siempre me gustó más como entintador que como dibujante (algo que hizo ocasionalmente en Batman, WonderWoman y "Sons of the tiger" en Marvel), pero estas que os dejo aquí son algunas de las portadas que más me gustaron de él durante los 80... hasta que comenzaron a darle dibujantes que, para mi gusto, no le hacían justicia (justo la última es plenamente de su etapa "final").

Descanse en paz, maestro.




23 marzo 2010

Tres karaokes en tres días (II)

Cuando descubrí que teníamos tres karaokes en días continguos, una de las primera cosas que hice fue asegurarme de las versiones diferentes de cada uno. No es lo mismo un karaoke convencional que uno tipo "Eurovisión", por ejemplo. En el primero el presentador suele tener que animar (cantar) más que en el otro, donde cada uno tiene claro ya lo que va a cantar desde el principio y se graba por separado del resto de actuaciones. Tenía que ir dosificando la voz: el orden de los karaokes, no obstante, ayudaba a la economía vocal. Primero Eurovisión, luego el convencional, tercero programa-karaoke.

Lo segundo que hice fue ver las edades de los participantes. Y ahí vimos enseguida que habría grandes diferencias entre unos días y otros. La Eurovisión del viernes tenía gente de edades variadas, la mayoría entre 10 y 11 años. El domingo todos estaban entre 8 y 9 años. Pero el sábado... el sábado era una fiesta de cumpleaños para chicos de 6 y 7 años. Y en un karaoke eso significa que la mayoría va a tener un pequeño obstáculo: las letras.

En efecto, aunque más o menos todos los que vinieron sabían leer, otra cosa es que pudieran seguir con soltura las letras de las canciones. Sumado al natural tímido de algunos, podría parecer que la cosa pintaba difícil. Pero como siempre, nos adaptamos. Por un lado con los asistentes a la fiesta que sí tenían muchas ganas de cantar (y pese a la edad, esta vez el idioma no fue ningún problema: Hot'n'cold, This is me de CAMP ROCK, Just friends de los Jonas Brothers, Zapatillas, Nunca volverá, Nada fue un error, incluso un Tango llorón a capella y de memoria); después cantando mucho yo mismo lo que a ellos les apetecía escuchar (I'm a believer de los Monkees y SHREK, Hakuna matata de EL REY LEÓN, Un genio genial de ALADDIN, Human de The Killers, Viva la vida de Coldplay, Jailhouse rock, Mambo nº5; y en el tercio final, como gran "catarsis" colectiva, repasando temas rockeros y pop, cantando todos juntos padres e hijos. En esta fase final cayeron grandes como The best, All my loving, Always look on the bright side of life, Mamma mia, Dancing queen, y parcialmente Beautiful stranger y Love me tender. Como despedida: Rock around the clock y New York, New York.

Con cada karaoke descubres cosas nuevas, maneras diferentes de acercarte a la música y a las emociones que arrastran las canciones, aspectos diferentes de cómo reciben a los clásicos pop y sus propios temas los niños y niñas de hoy. Me encanta.

(CONTINUARÁ...)

22 marzo 2010

Tres karaokes en tres días (I)

Este ha sido un fin de semana muy musical: celebramos tres cumpleaños distintos en tres días seguidos, y con tres formatos diferentes. Viernes: karaoke-eurovisión, 30 niños y niñas, edades entre 7 y 11 años. Sábado: karaoke convencional, 15 niños y niñas de 6 y 7 años. Domingo: programa musical con karaoke, 23 participantes de 8-9 años, unos cuantos niños presentando y otros cuantos cantando.

El viernes tuvimos a los 30 participantes del segundo Karaoke Eurovisión. Las maquilladoras volvieron a lucirse y no tuvimos ningún problema técnico como la vez anterior, pero en esta ocasión los niños no habían elegido aún las canciones (y los que sí lo habían hecho fue al azar, sin mirar la lista. Murphy rules: ninguna de las que querían, estaba...). No fue obstáculo para que, echando un vistazo a la lista, poco a poco todo el mundo fuera pasando, en solitario, pareja o trío, a echarse unos cantes a nuestro Plató número 2. Esta es la curiosa lista de los temas que escogieron:

- A dream is a wish your heart makes de la BSO de LA CENICIENTA de Disney.
- Hold me, thrill me, kiss me, kill me de U2, BSO de BATMAN FOREVER. Explosiva versión a caballo entre el rap y el death metal de un chico que no había escuchado nunca el tema... pero cogió perfectamente la energía.
- Hot'n'cold y I kissed a girl de Katy Perry. La primera a cargo de 3 chicas y la segunda interpretada por 3 chicos.
- Inspector Gadget de la serie del mismo título
- Mamma mia de ABBA, por un grupo de chicas que casi se la sabían entera de memoria
- Quiero, quiero de la serie PATITO FEO
- This is me de la serie CAMP ROCK, original de Demi Lovato y Joe Jonas. Estrenamos el tema y con bastante éxito.
- Thriller de Michael Jackson, con toda su dificultad en las entradas, pero con mucha entrega por parte del duo que lo eligió
- Viva la vida de Coldplay fue el tema que escogieron los dos chicos que celebraban el aniversario, y no lo hicieron nada mal.
- Yellow submarine de The Beatles fue cantada por 3 y coreada por 30...

Luego tuve serios problemas para bloquear la puerta de acceso al plató mientras una horda enfebrecida trataba de abrirse paso desde la sala de visionado.Y lo peor es que no es broma ¬_¬U

(CONTINUARÁ...)

15 marzo 2010

Legado vs. Retorno


Habrá que esperar a verla para asegurarlo, claro, pero me parece que "Tron Legacy" va a ser respecto al "Tron" original lo que "Superman Returns" pretendía respecto a "Superman II" y no conseguía. Formalmente se trata en ambos casos de continuaciones muchos años después de la película original, con mucho material sentimentalmente básico al que referirse, además de lo que "inventemos" para avanzar y demostrar que hemos avanzado en estas décadas. Pero me da que "Legacy" va a tener el factor nostálgico mucho más controlado que "Returns" y que nos va a permitir disfrutar de una buena película, buenas interpretaciones, buenos efectos y buen argumento, al margen de que *además* sea un homenaje y una continuación. En cierta forma, las propias palabras LEGADO y RETORNO ya nos indican que hay una evolución o una vuelta desde/hacia un material previo...

El tiempo dirá.

08 marzo 2010

Revelation of the Oscars (II)

Sigamos repasando premios, a ver qué tal se nos dio el pitonisismo este año...

SCREENPLAY - ADAPTED: In the loop. Grrrrr, nada, otro para Precious. Qué derroche de premios...
SCREENPLAY - ORIGINAL: Inglourious Basterds. Nope, The hurt locker. Balas, armas, guerra y explosiones equivocadas...
ART DIRECTION: The imaginarium of Doctor Parnasus. Puesvaaserqueno. Avatar, que así no se nos queja Cameron y nos sigue dando 3D chulo para que no nos copien las pelis en el top manta.
CINEMATOGRAPHY: Harry Potter and the Half-Blood Prince. Pues va a ser que no, dudaba yo entre Harry y Avatar y al final se lo han dado a la segunda. Junto a Mejores Efectos Especiales y Mejores Decorados, lo que no sé hasta que punto es coherente...
COSTUME DESIGN: Coco before Chanel. Que nanas, que para hacer Coco ya estaba Coco y en todo caso Edna. Que este año se lleva lo monárquico y The young Victoria...
MAKEUP: Star Trek. Menos mal, se me estaba acabando la tinta roja. Bueno, los pixeles rojos. Oé oé oé y larga y próspera vida.
FILM EDITING: Inglourious Basterds. No, The hurt locker. Sigo creyendo que se han equivocado de guerra, pero en este caso directora y edición van muy de la mano, así que al menos Hollywood es coherente...
VISUAL EFFECTS: Avatar. Bueno, aquí pusieron a las competidoras porque había que poner a alguien... Otro de los cantados, éste no es mérito acertarlo.

2 de 8 para un total de 6 de 15. Pero me chincha haber fallado tantos técnicos. Siiigamos...

ORIGINAL SCORE: Up, de Michael Giacchino. Ka-ching! No estoy sólo en mi alegría y lo sé. Giacchino poco a poco se va haciendo un lugar entre los grandes de la BSO. Tiene estilo este hombre.
ORIGINAL SONG: "Down in New Orleans" de The Princess and the Frog. Pues nanas, "The Weary Kind" de Crazy Heart. Tampoco me volvía loco el tema de Tiana y el Sapo, pero era original para tratarse de Disney...
SOUND EDITING: Star Trek.
SOUND MIXING: The hurt locker. Suelo cruzar con Hollywood mis apuestas para Edición y Mezcla de sonido. Este año no: sencillamente le han dado los dos premios a la misma película y listos. Tendré que hacer lo mismo yo el año que viene...

2 de 4 en este apartado, buena media, para un total de 8 de 19 aciertos. Menos de la mitad, pero para lo que yo suelo acertar, un gran resultado. Llegamos a la zona "por el título te lo diré" de mis augurios oscarizantes. Cortos y documentales que no han llegado o de los que sabemos poco, y la sección "de habla no inglesa" (serán xenofilos). Este año me quise documentar un poco más... y así me ha ido.

FOREIGN LANGUAGE FILM: The White Ribbon de Michael Haneke. Y empezamos con sorpresa, porque no, no se lo ha llevado Haneke como todo diox esperaba, sino para la argentina El secreto de sus ojos. Y yo que me alegro por Campanella, que me parece un tio muy majo...
DOCUMENTARY FEATURE: The Cove. Sï, chicos, esta la tenía bastante clara. Delfines y malvadas corporaciones a las que derrotar: ¿qué más necesita un documental para triunfar en los Oscars? Sin George Bush de por medio, se entiende...
DOCUMENTARY SHORT: Rabbit à la Berlin. Nada de conejitos correteando por entre el muro de Berlín. Music for Prudence; pues encantado, señora Prudence...
SHORT FILM - ANIMATED: La dama y la muerte. Dije que le quería echar un vistazo al ganador, Logorama, pero no creía que fuera a superar a La dama. En todo caso sospechaba que Wallace y Grommit (con A loaf of death) podían pasar por delante a la producción de Banderas. Erré.
SHORT FILM - LIVE ACTION: Instead of Abracadabra. Que no, que The new Tenants. Que teniendo a un Tennant o a varios Tenants en el título pues debería habérmelo supuesto, porque últimamente lo gana todo, pero que yo confié en el mago escandinavo.

En general no me puedo quejar: 9 aciertos de 24, o sea aproximadamente un 37%, no es como para echar cohetes, pero mejoro los aciertos pasados y bato el record personal. El año que viene me informaré más... o usaré una ouija, no lo tengo claro.

Revelation of the Oscars (I)

Bueno, vamos a ver qué tal fue la noche oscarial. Sí, parece que he acertado más de los que esperaba... y he fallado unos cuantos de los que esperaba fallar, como en el caso de Freeman. En rojo lo que fallé, en verde lo que ha sido...

BEST PICTURE: Avatar. Me equivoqué: pensé que Hollywood diferenciaría entre el evento cinematográfico del año y una buena película, pero al contrario, ha querido marcar muy bien las diferencias, y sólo ha concedido al film de James Cameron un trío de Oscars técnicos. La mejor película para la meca del cine es The hurt locker.

DIRECTING: Kathryn Bigelow por The hurt locker. Esto lo acerté, aunque esperaba más reparto entre dirección y película. El caso es que Bigelow ha hecho historia convirtiéndose en la primera mujer premiada con un Oscar por la dirección.
LEADING ACTOR: Morgan Freeman por Invictus. I wish. Yo lo sabía, tú lo sabías, él lo sabía. Igual que Penélope Cruz no daba un duro por su nominaación, Freeman no se creyó ni por un momento que fuera a tener posibilidades. Su Mandela es bueno, pero según Hollywood no vale un Oscar. Felicidades a Jeff Bridges por Crazy Heart.
SUPPORTING ACTOR: Christoph Waltz por Inglourious Basterds. Esto era más una apuesta personal. Poco arriesgada, porque el malvado de Waltz es de los que hacen historia, pero tampoco se trataba de un secreto a voces como el Oscar de Bridges o el de Mo'nique. Me alegro por Tarantino y por Waltz.
LEADING ACTRESS: Sandra Bullock por The Blind Side. Sí, nenes, no quisisteis creerme cuando os decía que The Blind Side habá tenido unas críticas espectaculares en el core americano, proyectándose incluso en parroquias. Bullock, como Bigelow, también ha hecho historia, al convertirse a la vez en la mejor y la peor actriz del año (ha ganado el Razzie por All about Steve... y lo fue a recoger).
SUPPORTING ACTRESS: Maggie Gyllenhaal por Crazy Heart. Vale, vale, lo de Mo'nique estaba cantado, pero sigo creyendo que Precious está sobrevalorada.
ANIMATED FEATURE: Up de Pete Docter. Y me alegro mucho por esto también, sin más. Especialmente porque hace ya mucho tiempo que se estrenó, pero Hollywood se ha acordado y ha valorado las múltiples capas que componen esta gran película.

Bueno, hasta aquí no me puedo quejar. ¡Qué digo! ¡Debería estar dando saltos de alegría! ¡¡HE ACERTADO LA MITAD DE LAS CATEGORÍAS PRINCIPALES!! Incluso un poco más, 4 de 7. Si no acierto nada más ya habré igualado al año pasado. Si paso de 7 aciertos habré batido mi record personal. Vamos allá...

(CONTINUARÁ)

07 marzo 2010

Oscars, a última hora

Finalmente en mi duda entre Harry Potter y Avatar sobre la mejor "Cinematografía", he decidido votar por Harry. Es una opción absolutamente personal, no creo que se lo vayan a dar ni de coña. Pero es lo que yo votaría.

Aparte de eso, de lamentar de nuevo que ninguna cadena lo dé en abierto (¡por favor!) y de reafirmarme en que espero acertar 3 ganadores como mucho... me alegro muchísimo de que una amiga esté en Los Ángeles en estos momentos, muy muy pero que muy cerca de varios de los nominados. Sandra, una parte de mí ha viajado contigo, ya lo sabes: un maullido y un besazo...