Com us explicava ahir, al 2008 vaig començar a escriure una novel·la sobre el(s) mons del Club Super3 que al final no va tirar endavant. Si en l'anterior entrada compartia amb vosaltres el pròleg, avui us porto el primer capítol.
--------------
1. El primer
Era el millor moment del dia. El Roc es va despertar abraçat per suaus flassades Alpha-1 de Tità; el seu cos descansava sobre un matalàs cyberesponjat d'inimitable ll@n@ del sistema Centauri. Una dolça música li va anar donant la benvinguda al nou dia a mesura que els llums s'adaptaven progressivament a la sensibilitat dels seus ulls i la disponibilitat de les seves parpelles.
- Bon dia, D.I.D.A.
Quan la D.I.D.A., el Dolç Impulsor per Despertar-se Automàticament, va detectar pel to de veu que el Roc estava preparat per aixecar-se, va reduir momentàniament la gravetat al dormitori perquè el noi s'aixequés amb el mínim esforç. La música va canviar a un tema rocker, considerat òptim per donar ànims de cara al nou dia.
- Sabates -va demanar el Roc assegut al llit; però no feia falta, el sistema robotitzat s'avançava als seus desitjos, com sempre, i les mega-sabates esportives amb tancament automàtic venien ja soles cap a ell. Van fer un salt (desprès de tot, eren esportives) i es van encaixar impecables als seus peus.
El Roc va anar cap a la finestra: segons el seu reflex estava perfectament impecable, despentinat però amb intenció, sense una arruga a la roba malgrat haver dormit amb ella; era el reflex d'un guapo i jove adolescent en bona forma, encara que no feia gaire esport, a qui les coses sempre li sortien bé... sense saber del tot com. Però no s'hi va fixar: era el normal. Igual que era normal enfrontar-se a pirates espacials dos cops per setmana i a invasions al·lienígenes els dimecres imparells; i era normal conèixer princeses rigelianes maquíssimes, que el director del col·legi el considerés un alumne model (faltar a quatre de cada cinc classes no era cap obstacle per superar tots els examens) i que li haguessin donat la clau de dotze ciutats i vint-i-sis planetes. Tot allò era normal. El dia a dia. Rutina.
I començava a estar-ne avorrit.
Amb un esbufec, el Roc va girar-se cap a la porta de l'habitació, va agafar un petit giny que anava connectat a la D.I.D.A., i va marxar. A fora de la finestra, un astronauta netejava els vidres amb cura i destresa mentre s'impulsava, ingràvid, per l'exterior de la nova estació espacial Saturn-4.
Ella havia dissenyat motors hiperlumínics, duplicadors sònics, retrovisors temporals i, la joia de la corona: estacions espacials autònomes. S'havia enfrontat a lleis físiques dubtoses per la curvatura d'un forat negre, havia reparat un generador quàntic amb nomès mig rotllo de cinta adhesiva i no havia parpellejat quan l'atractiu però malèfic Dr. Akrònimus l'havia reptada a un duel d'intel·lectes. Malgrat tot, avui estava neguitosa. Tant que quan el seu fill va aparèixer per sorpresa per la porta i li va donar els bons dies, l'Àlex de poc no va caure de l'holo-cadira.
- Què és el que has vist? -va preguntar alarmada mentre bloquejava instintivament la pantalla de l'ordinador
- Que estan netejant les finestres -va respondre ell sense adonar-se de l'ensurt. El Roc tenia un punt babau que el feia adorablement innocent... L'Àlex tenia la teoria que si el món no es confabulés per fer que tot li sortís bé, potser la seva simplicitat mental el faria quedar força pitjor.
- Sí, sí... Oi que està quedant maca la meva estació? -va dir, seguint-li la corrent.
- Fuà, maquíssima! Molt millor que la d'Antares-1, amb les finestres polaritzades i l'aire condicionat a tot drap... -el Roc estava plantat allà, dret al mig del saló. L'Àlex va dubtar: "al cap i a la fi, és fill meu. Potser sí que sospita alguna cosa..."
- Que... em volies... dir res, fill?
Ara al Roc li tocava llençar-se: per on començava?
- Sí, mira, és que he estat... pensant en el futur.
- Vols esmorzar res, fill? -va tractar de disimular l'Àlex: clarament el Roc havia deduït el perill fatal que els amenaçava. Però, quant sabia?
- Un suc de... -el Cuinamàtic 3000 es va avançar, com sempre, i li va turboesprémer el que desitjava. El Roc va esbufegar una altra vegada- ...taronja, sí. Però podria haver dit nabius! Veuràs -va tornar a parlar amb l'Àlex-: no crec que arribi mai a ser enginyer com tu -apa, ja ho havia dit. Era molt més fàcil deixar-ho anar sense pensar-. Alguna cosa em diu que això s'ha d'acabar i hem de fer el que ens digui el cor, encara que no sigui el que esperen de nosaltres.
L'Àlex va respirar alleujada: el Roc ho sabia TOT. En certa forma era millor, perquè això significava que ja havia tingut temps de fer-se a la idea de la gravetat de la situació: si finalment calia prendre una decissió dràstica, ell ho entendria.
- Sé qué vols dir, i estic d'acord, fill. Això s'ha acabat. A partir d'avui mateix -al principi el Roc dubtava si l'Àlex parlava seriosament, però de seguida es va adonar que sí-. No podem perdre ni un dia més, i per això...
Les notes d'una melodia molt familiar van començar a brollar del reproductor portàtil que acabava de separar de la D.I.D.A., el RocPod: era la sintonia tecno-dance d'"Els Cibernètics". El capítol estava a punt de començar.
- En parlem aquesta nit Àlex. Però gràcies per entendre que vulgui dedicar-me a ser una estrella del rock.
El Roc es va acabar el suc d'una glopada i va agafar ràpidament la resta de les seves coses mentre l'Àlex es quedava astorada i sense saber què dir:
- Eh? Què? Rock? Roc! Però, el final...
Va rebre un petó del seu fill al front. Quedaven deu segons per a l'inici del capítol: el Roc ja havia decidit que avui començaria corrent pels passadissos de l'Estació fins al centre de control, a veure qué passava. Així tothom podria veure com de fantàstica era la creació de la seva mare. 9...8...7...
- Oh, sí: he tornat a tenir aquell somni de les interferències i la mà, però sempre em desperto abans del final -li va picar l'ullet. 3...2...1...-. A la nit en parlem!
El Roc va agafar embranzida amb el marc de la porta i va sortir disparat pels passadissos de Saturn-4. Començava un nou i emocionant episodi d'Els Cibernètics...
...que seria l'últim. L'Àlex havia repetit els seus càlculs set vegades, havia posat a prova les equacions des de tots els angles, i tant ella com l'ordinador arribaven sempre a la mateixa conclusió. Els Cibernètics seria cancel.lada abans de temps. Es deia que als dibuixos sense sèrie se'ls apagaven els colors i s'anaven esborrant a poc a poc, fins desaparèixer. També es deia que per sobreviure fora de les sèries calia oblidar-ho tot (la família, els amics, les aventures): només així et podien donar feina en una nova sèrie. L'Àlex s'esgarrifava de pensar que podia trobar-se al seu fill en una altra història i no reconeixer-lo.
El Roc. Pobre Roc... No s'ensumava res. Seria molt dur per ell...
- Ara no et pots ensorrar, Àlex! Hi ha molta feina a fer -l'enginyera espacial va deixar a terra una piràmide de vidre i va pitjar dos botons a la consola principal. Sobre la piràmide va aparèixer un holograma. Els ulls verds amb la mirada intel·ligent, el cabell ros recollit, la cara maca, les mans àgils amb dits prims però forts, el vestuari còmode i en tons taronges. Era exactament igual que ella.
- No estic pas malament -es va dir a si mateixa amb un punt d'orgull. A l'Àlex l'importava donar bona imatge, però pels seus fets: no es maquillava i es mirava al mirall el just per rentar-se la cara i les dents. No era gens presumida ni entenia de modes, i tot i així en veure's al davant va tenir un petit rampell de sana vanitat-. C.Ò.P.I.A. (Creació Òptica Provista d'Intel·ligència Artificial), ho tens tot clar?
- Sí, però què hi ha de l'A.H.I.R.? -va preguntar l'altra amb la seva mateixa veu.
- El sistema Anti-Hologrames Inquisitiu Robotitzat? El vaig dissenyar jo mateixa: hi he inserit un virus que el forçarà a ignorar tot el que vesteixi de taronja durant 8 hores. No et preocupis per l'A.H.I.R.
La C.Ò.P.I.A. va sortir a l'exterior, a punt per simular el paper de la seva creadora durant una estona. L'autèntica Àlex va seure al banc de proves:
- A mi el que em preocupa és el demà...
Va obrir de nou l'ordinador i va introduir virtualment les modificacions finals del seu últim invent: semblava un comandament a distància.
Tres hores desprès, quan el Roc acabava de derrotar un Cíborg Clònic que pretenia sabotejar la Saturn-4, una campana d'alarma va sonar en un racó perdut del seu cervell que tot just s'acabava de despertar gràcies a la dosi d'adrenalina.
L'Àlex sempre l'anomenava pel nom, mai li deia "fill". I avui ho havia fet TRES vegades. En devia passar una d'híper-mega grossa: l'explossió d'una supernova com a mínim!
- Fuà...!
No hay comentarios:
Publicar un comentario