Super3: La novel•la que no va ser (3 de 3)

2. Jungles misterioses

Diari de la Lila.

Dia 44 d'expedició amazònica

Hola diari. La Míldred també et dóna els bons dies. M'encanta molt despertar-me a la selva i que encara sembli de nit: com que el sol gairebé no hi toca aquí baix... Està tot ple d'insectes enormes, cucs i artròpodes preciosos, i mai m'havia imaginat que a un escarabat li quedarien tant bé alguns dels colors que he vist. El Pau insisteix que el més interessant de la jungla passa a uns quants metres sobre terra, però jo crec que és només que li fan por les cuques...

Dia 45-migdia

Avui el Pau vol arribar-se fins al poblat perdut dels Bongo-Bongo, uns amics seus de fa molts anys. La Míldred opina que tant perdut no deu estar si el Pau el troba sempre que vol. M'ha tocat fer de càmera de l'expedició una estona (m'encanta molt portar la càmera), però el papa s'ha cansat de seguida que li digués on s'havia de posar a cada plànol i ho ha tornat a posar tot en automàtic. Però es que no té cap sentit estètic! Si va vestit d'aquell verd apagat no es pot posar entre les fulles baixes, perque llavors només se li veu el cap. I una seqüència amb una Philodryas viridissimus donant de menjar als seus petits, perdona però per mi té més ganxo que gravar-lo a ell comentant no-se-què sobre l'alçada de les palmeres i les seves aventures a Borneu. En fi, diferències creatives.

Dia 45-a la nit

No se qué li passa a la càmera que s'ha encès una llum en forma de pila tatxada. Em pregunto què voldrà dir...

Dia 46

Bona tarda diari! M'ha encantat el viatge d'avui. Ens hem despertat amb el so d'uns timbals. Primer ens pensàvem si serien tambors de guerra o tambors de caníbals, però el Pau ens ha explicat que no, que eren acudits, bromes i notícies:

- D'això en diuen un programa despertador -ha dit-. Mira, i ara toquen una samba. Deu ser la petició d'algun oient. Les atenen en un ras-ras... Exacte: en M'kungi li dedica a la Yari Yari de riu amunt.

Desprès hem seguit una estona el riu i en arribar a un arbre (per mi que era igual que els altres), el Pau s'ha entestat a entrevistar una liana:

- Però qué vols que t'expliqui aquesta estirada? -s'ha queixat el Bonsai. Bé, ell sempre es queixa, però aquest cop jo hi estava d'acord. Una liana? I el Pau que sí, que sí, que estava segur que aquesta era la liana amb la que saltava el Tarzan.

- Pau -li he dit-, som al Brasil i el Tarzan vivia a l'Àfrica.

- I tu com ho saps?

- Ho he llegit en un llibre...

Però res, el Pau que seguia insistint que aquella liana era tímida però que podia explicar-nos moltes coses... I saps qué? Que tenia raó! Al cap d'una estona, la liana ha començat a xerrar, a estones en veu alta i d'altres en secret, a cau d'orella: que si el Tarzan era molt alt, que si havia vingut fins a l'Amazones a buscar unes herbes estranyes passant pel centre de la Terra, que si volíem un autògraf... El bonsai s'ha quedat tan parat que no ha badat boca en tota la resta del matí. Ni tant sols per rondinar! Al final la liana li ha xiuxiuejat alguna cosa al Pau i aquest s'ha posat com més seriós, i ha insistit que féssim via per arribar al poblat dels Bongo-Bongo. Ara acabem d'arribar-hi.

Dia 46-a la nit

El Bonsai ja rondina: avui l'aigua la vol amb gas. Tot torna a la normalitat. La Míldred torna al campament desprès de fer una volta de reconeixement pel poblat: a veure què m’explica...

AVUI ÈS DIA QUARANTA-NOU

Hola diari, sóc la Míldred, avui escric jo. La Lila fa tres dies que no pot escriure perquè no hem parat de còrrer des que vam sortir del poblat dels Bongo-Bongo, així que aprofito jo des de dins la motxilla. Tot va començar poc desprès d'arribar: el Pau tenia pressa per veure el bruixot de la tribu, i desprès de saludar el cap del poblat va anar directe a la seva cabana. El vaig seguir: per gran i pel·luda que siguis, quan pots moure't sigil·losament per sostres i parets, i deixar-te caure amb el teu propi fil, ningú no se n'adona que hi ets. Tenir 8 ulls, és clar, és un plus afegit: a mi no se m'escapa res!

La cabana del bruixot era petita però estava atapeïda de dalt abaix amb calaveres, ceptres cerimonials emplomats, llances, gerres amb llangardaixos, ninos de palla, ninos de pedra, ninos de fusta, fulles assecades i flors verinoses. Vaja, que jo m'hi trobava com a casa. Com us dic, vaig anar de seguida darrera el Pau, i tot i així la conversa ja havia començat quan em vaig despenjar per la cabana: tenia pressa.

- ...creu que la liana podia tenir raó?

- Hmmm... -va fer el bruixot (un home lleig però molt educat: sempre em deixava fer la teranyina a la seva finestra, quan ens vèiem)-. La liana és sàvia. Fa molts anys que volta pel món i està en contacte amb la terra. Jo li faria cas.

- M'ho temia. Aleshores no podem perdre ni un moment: hem de fugir en un ras-ras!

- Fugir, Pau? -el bruixot semblava entre trist i preocupat-. Saps que ningú no es pot escapar quan li arriba l'hora. Ens vigilen en tot moment...

- Sí, però jo tinc un truc -va dir el Pau-. Com que faig documentals, porto la meva pròpia càmera. Puc treure l'automàtic: desconnectar l'Omni-Cam i passar a manual. No podran tancar la sèrie fins que jo apagui...

- I on penses anar? Vell amic, els camins...

- No em penso quedar pas de braços plegats mentre cancel·len la meva sèrie. Ja saps el que li va passar a la mare de la Lila...

- No, no m'ho has dit mai.

- Perque no ho recordo! Ni jo, ni ningú! -mai no havia vist el Pau tant enfadat. Estava furiós com un goril·la!-. Ni ella mateixa es deu enrecordar ja que va tenir una mare... No penso deixar que ens esborrin de la mateixa manera. Escolta, bruixot: quan jo corria per l'Himàlaia vaig sentir esmentar el Club. Els lames deien que era un lloc segur. Saps com arribar-hi?

- El Club? -el bruixot ho va dir com si considerés la paraula des de tots els angles. Aleshores va fer un gest al Pau perquè s'acostés (vaig haver de despenjar-me fins quedar just a sobre dels seus caps) i li va dir a cau d'orella-. El Club és una llegenda, Pau. El Club no existeix, mai no ha existit.

El Pau va quedar ben destrossat...

- ...i tanmateix -va murmurar el bruixot-, va haver-hi una vegada que sí que va existir.

- Pe-però no...? No acabes de dir que mai...?

- Mai i sempre acaben sent el mateix, Pau. La matèria dels somnis. Has de buscar les parets, Pau, busca el vèrtex on convergeixen les sèries. I només si el jaguar celestial us somriu podries trobar... la Porta.

La resta de la conversa va passar a temes menys preocupants (com estaven els nens, que tal les bestioles, si plovia prou pels arbres...), així que vaig sortir de la cabana per avisar la Lila del que passava. Quan el Pau va venir amb nosaltres ens va trobar preparades per marxar. Es va quedar astorat:

- La Míldred i jo estem llestes -va dir la Lila-. He regat el bonsai, perque no empipi durant una bona estona, i ara dorm.

El Pau se la va mirar amb orgull. Sense necessitat de dir res més, va afegir:

- Anirem cap a l'oest.

- No! -va bramar espantat el cap del poblat-. Pau, gran explorador, amic dels Bongo-Bongo: no aneu a l'oest. És la selva més perillosa, més impenetrable i més desconeguda de tot el món. Ningú no n'ha sortit mai viu!

- Això no ha aturat mai el meu pare.

- Però... Però és tenebrosa i pantanosa, i diuen que hi ha fantasmes...

- Serà ideal, aleshores, oi Lila?

- M'encanten els pantans -es va posar la càmera a l'espatlla-. I els fantasmes m'encanten molt!

- Control automàtic?

- Omni-cam desconnectada. Control automàtic. Estem en manual -no li va dir, però, que aquella "pila tatxada" seguia apareixent al visor.

El Pau va parlar directament a la càmera:

- Amics i amigues de la natura: benvinguts! Potser avui serà el darrer capítol de Jungles Misterioses, però si és així us ben asseguro que el nostre últim viatge serà inoblidable. Prepareu-vos perque ens endinsarem en la jungla més misteriosa de totes. Esteu a punt? Som-hi!

En homenatge als amics que veien per última vegada, els Bongo-Bongo van tocar en directe, amb els seus timbals, la sintonia de la sèrie. Els ocells s'hi van sumar i fins i tot el vent, que fregava les copes dels arbres. Va sonar com si tota la selva ens acomiadés. 

Al cap de molta estona, quan portàvem ja no se quantíssims quilòmetres correguts (d'acord: a mi em portaven), nomès aleshores va tornar a obrir la Lila la boca:

- Pau...

- Digues, Lila -acabàvem de creuar un esvoranc infinit sobre un finíssim pont de corda.

- Sí que m'enrecordo.

- Com?

- De la mare. Li recordo els ulls, res més. Tenia els ulls més bonics del món...

Jo tenia un nus a la gola, al Pau li va rodolar una llàgrima per la galta:

- Tenia els teus ulls, Lila. Tenia els teus ulls...

--------------

 ...i fins aquí va arribar el projecte. Com heu vist, arrencava cobrint l'espai entre la "sèrie clàssica" i la "moderna". La intenció era veure com arribava la Família a la casa i fer aleshores un salt d'un parell d'anys on investigaven el que va passar "pre-Crisis", el senyor Pla acostant-se a la possibilitat d'alliberar en Megazero i suggerir que potser l'Àlex era realment la mare de la Lila a la que van canviar de sèrie.

Què us sembla, hauria d'haver-la continuat?